Per fi puc dir que les tempestes han fugit. L' estel que hem guia es visible, i ara, em portarà fins un nou
paradís, on podré gaudir de la tranquil·litat i la calma que abans no tenia.
Només em falta mirar la tempesta als ulls i desafiar-la, dir-li "Ja soc feliç, i tu no m' acompanyes en aquest camí ple de flors. Tu, ves-te’n pel camí que vas escollir, i clava’t les espines del roser i així la sang de les ferides expulsarà el teu verí. Però aleshores ja serà massa tard per tornar enrere i tu seràs a l’infern mentre que jo visc a les portes del cel."
Això es l'únic que em fa il·lusionar-me en el meu destí, perquè se que hi arribaré, tard o d' hora, però, ara lluito, i jo mateix soc el que em dono forçes, i, les llums ara estan del meu costat il·luminant-me el camí, on allà, al final, es veu ara el petit estel que estic buscant.
